2009-05-10

"Les meduses són el símbol de la destrucció del mar"

ENTREVISTA: Daniel Pauly, director del Fisheries Centre de la Universitat de British Columbia (Vancouver, Canadà)


PROBLEMA · L'expert guardonat aquest any amb el premi Margalef afirma que n'hi ha prou anant al mercat per adonar-se de la sobreexplotació de la pesca
SOLUCIÓ · La Unió Europea hauria de retirar els subsidis actuals i subvencionar, només, la jubilació de pescadors.
Joaquim Elcacho.



Daniel Pauly, un dels millors especialistes mundials en l'estudi del declivi de les reserves pesqueres, va rebre ahir el premi Ramon Margalef d'ecologia i ciències ambientals, en el marc del Congrés Mundial de la Naturalesa.
Diuen que vostè exagera quan afirma que els pescadors espanyols acabaran pescant meduses...
Ho dic de forma genèrica. Les evidències ens indiquen que arreu del món cada vegada hi ha menys peixos i més meduses. En alguns punts dels Estats Units, ja s'estan pescant meduses per exportar a la Xina...
Meduses per menjar?

Sí, algunes espècies són comestibles... Volia dir que l'expansió de les meduses és un símbol del problema real dels oceans. Estem destruint la vida marina...
Quines són les xifres d'aquesta destrucció?
No fa falta donar xifres exactes. N'hi ha prou anant al mercat i mirant d'on vénen els peixos. Si ho comparem amb uns anys enrere, el peix que comprem ara ve cada vegada de més lluny, procedeix de zones més profundes i més allunyades, i sovint són peixos més lletjos.
Com que més lletjos?
Sí, hem acabat amb els peixos de les zones més pròximes i ara estem acabant amb les reserves de les zones més remotes, i aprofitant peixos que fins ara consideràvem econòmicament inviables o comercialment poc atractius. En zones com el Mediterrani, les poblacions de moltes espècies pràcticament han desaparegut. S'ha perdut el gairebé el 100%, la recuperació és difícil.
Però els pescadors poden creure que sempre hi haurà llocs per pescar...
Les xifres de destrucció varien d'una zona a l'altra però li estava tractant d'explicar que el problema de la sobreexplotació de la pesca és global. D'una banda tenim l'expansió geogràfica: els pescadors van cada vegada més lluny a buscar peix. Després tenim l'expansió de fondària: cada vegada es busquen peixos en zones més fondes. I ara, a més, tenim la diversificació: es pesca de tot, fins i tot espècies que abans no volia ningú.
Si tot això és tan clar, per què la Unió Europea continua subvencionant la pesca?
Els polítics saben perfectament que la seva política pesquera no funciona. La raó de continuar amb aquest despropòsit de subvencions i subsidis que destrueixen la vida marina és mantenir la indústria pesquera i evitar possibles protestes. I la indústria pesquera europea es conforma amb la situació perquè tant li fa si es guanya la vida pescant o cobrant subsidis. Han acabat amb els peixos i ara en tenen prou de sobreviure rebent subsidis injustificables.
Quina és la solució?
No té cap sentit subvencionar una modernització de la indústria pesquera que es basa en el fet de comprar cada vegada vaixells més grans i amb tecnologia més moderna per anar a buscar els peixos més lluny i en zones més profundes. Així no s'aconsegueix altra cosa que acabar de destruir tots els recursos marins i impedir-ne la recuperació. La Unió Europea hauria de fer servir els subsidis, exclusivament, per transformar radicalment el sector; i una part important d'aquesta transformació passa per subvencionar la retirada, la jubilació, dels pescadors.
Jubilar tots els pescadors?
Els pescadors que no es retirin haurien de dedicar-se a una pesca de petita escala i amb producte de gran qualitat, semblant a la que s'havia fet antigament.
L'aqüicultura és una solució?
Només si fem servir peixos que mengin plàncton o algues. Si volem fer créixer peixos que han de menjar grans quantitats de peix, no solucionem cap problema: hem de pescar grans quantitats de sardina o anxoves per produir un quilo de tonyina d'aqüicultura. No produïm més peix, només transformen un peix en un altre. Destruïm la vida marina de la mateixa manera, encara que els industrials guanyin més venent la tonyina al Japó... La tonyina és un mal exemple d'aqüicultura, el musclo és un bon exemple.
Les vedes temporals són una solució?
No, perquè si reduïm la pesca a la meitat durant sis mesos i, després, pesquem el doble l'any següent, el balanç és el mateix. L'efecte destructor és exactament el mateix. Les vedes poden funcionar en peixos petits, amb un cicle de vida curta. En els peixos grans, que viuen molts anys, és igual si els pesquem ara o d'aquí a sis mesos.
Perdoni que insisteixi amb la pregunta: quina és la solució?
Una de les solucions és la creació de grans àrees de protecció. Zones on els estocs de peixos es puguin recuperar a gran escala. Com més petit és l'estoc d'una espècie, més gran ha de ser la zona protegida que necessita per recuperar-se. Antigament, la pesca era sostenible perquè existien moltes zones protegides, és a dir, molts llocs on els pescadors no podien arribar, perquè estaven molt lluny de la costa o perquè eren molt fondes...
Li sobta rebre un premi d'un govern, com el català, que no aplica les seves idees sobre la crisi pesquera?
El jurat del premi Ramon Margalef està format per científics. El meu treball està en la línia del que va fer el professor Margalef. Els polítics coneixen els estudis dels científics i sovint no els comparteixen. De vegades ens tenen com si fóssim les flors d'un jardí: són maques però no cal donà'ls-hi gaire importància.



http://paper.avui.cat/societat/detail.php?id=141709

No hay comentarios: